El Gurri és un afluent del riu Ter que baixa per la Plana de Vic. Les seves ribes han estat recuperades per convertir-les, en paraules de l’ajuntament, en “un circuit natural al voltant de la ciutat, articulat per un grup d’enclavaments d’alt valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural, i que permet valorar ambiental i sòcioculturalment la perifèria de la ciutat i gaudir del terme municipal”. Ha esdevingut un lloc molt popular entre els vigatans per passejar i practicar esport, amb camins ben traçats i on tornar a veure ànecs al riu va esdevenir el certificat d’èxit…. o una peça clau d’aquesta escenografia: el desencís va arribar sobtadament quan l’estiu del 2019 pràcticament tots els ànecs collverds del Gurri van morir a causa d’un brot de botulisme aviar, l’origen del qual alguns el situen en abocaments de residus, d’altres a unes condicions favorables per al desenvolupament del mortífer bacteri per la disminució del cabal del riu com a conseqüència del canvi climàtic. Sigui com sigui, la resposta de les autoritats va ser restringir l’accés als camins del riu per raons sanitàries i esperar pluges intenses que arrosseguessin el bacteri riu avall.

Aquest és un dels espais amb els quals s’ofereix als ciutadans la seva dosi mínima de contacte amb la natura, però… és natura, n’és una recreació, un nou paisatge? La catàstrofe de la mort dels principals éssers vius d’origen animal (els ànecs collverds) va mostrar un total menyspreu per la vida animal, les consideracions ecològiques semblaven haver deixat de ser la base de la creació de l'”enclavament d’alt valor ecològic”. I la flora de l’indret conviu amb elements de factura humana que són omnipresents, com un nou paisatge format per la “simbiosi” entre “noves espècies”. Cables i torres elèctriques viuen entre arbustos, arbres, sense saber qui es defensa de qui, si lluiten, claudiquen, conviuen o construeixen una nova realitat. Però hi són allà, i les nombroses persones que cada dia s’hi passegen semblen haver-ho acceptat així, no sabem si de forma conscient o no, si de manera amable o amarga, però el cas és que aquest nou paisatge forma part de les seves vides.

Si des de la planificació urbanística la qüestió és com introduir la natura en la ciutat, en el meu treball abordo com introduir la ciutat en la natura, com generem i gestionen aquests espais híbrids, especialment en les zones perifèriques dels sòls urbans, en els llocs limítrofes entre ciutat i natura. No tinc respostes, només una reflexió embrionària que neix de la meva pròpia vivència d’allò quotidià davant la complexitat de tractar tots els elements de forma sistèmica.

Els ànecs del Gurri  es va anar gestant durant tres anys de passejades pels costats del Gurri, de gaudiment però també de reflexió sobre aquest entorn que és natural o es urbà? O és un nou espai en què la natura i la civilització són en conflicte o en harmonia? O potser només és que la mirada s’hi acostuma i “naturalitza” (quina paraula!) l’omnipresència d’elements artificials entortolligats amb branques, arbres, núvols, cel i terra?

Aquest conjunt de fotografies neix de les meves contradiccions personals i de les de la nostra comunitat, de la meva vivència cap un espai que malgrat tot em resulta bell, al mateix temps que m’inquieta i m’interpel·la.

Els ànecs de Gurri va ser seleccionat per a l’Open Panoramic 2022, en el marc de Panoramic: festival de cinema fotografia i més (Granollers, Barcelona).

---

Los patos del Gurri

El Gurri es un afluente del río Ter que desciende por la Plana de Vic. Sus orillas han sido recuperadas para convertirlas, en palabras del ayuntamiento, en “un circuito natural en torno a la ciudad, articulado por un grupo de enclaves de alto valor ecológico, paisajístico, histórico y cultural, y que permite valorar ambiental y socioculturalmente la periferia de la ciudad y gozar del término municipal”. Se ha convertido en un lugar muy popular entre los de Vic para pasear y practicar deporte, con caminos bien trazados y donde volver a ver patos en el río se convirtió en el certificado de éxito…. o una pieza clave de esta escenografía: el desencanto llegó repentinamente cuando en el verano de 2019 prácticamente todos los patos del Gurri murieron a causa de un brote de botulismo aviar, cuyo origen algunos lo sitúan en vertidos de residuos, otros a unas condiciones favorables para el desarrollo de la mortífera bacteria por la disminución del caudal del río como consecuencia del cambio climático. Sea como fuere, la respuesta de las autoridades fue restringir el acceso a los caminos del río por razones sanitarias y esperar lluvias intensas que arrastraran la bacteria río abajo.

Éste es uno de los espacios con los que se ofrece a los ciudadanos su dosis mínima de contacto con la naturaleza, pero… ¿es naturaleza, es una recreación, un nuevo paisaje? La catástrofe de la muerte de los principales seres vivos de origen animal (los patos) mostró un total desprecio por la vida animal, cuyas consideraciones ecológicas parecían haber dejado de ser la base de la creación del “enclave de alto valor ecológico”. Y la flora del lugar convive con elementos de factura humana que son omnipresentes, como un nuevo paisaje formado por la “simbiosis” entre “nuevas especies”. Cables y torres eléctricas viven entre arbustos, árboles, sin saber quién se defiende de quien, si luchan, claudican, conviven o construyen una nueva realidad. Pero están ahí, y las numerosas personas que cada día se pasean parecen haberlo aceptado así, no sabemos si de forma consciente o no, si de forma amable o amarga, pero el caso es que este nuevo paisaje forma parte de sus vidas.

Si desde la planificación urbanística la cuestión es cómo introducir la naturaleza en la ciudad, en mi trabajo abordo cómo introducir la ciudad en la naturaleza, cómo generamos y gestionan estos espacios híbridos, especialmente en las zonas periféricas de los suelos urbanos, en los lugares colindantes entre ciudad y naturaleza. No tengo respuestas, sólo una reflexión embrionaria que nace de mi propia vivencia de lo cotidiano frente a la complejidad de tratar todos los elementos de forma sistémica.

Los patos de Gurri se fue gestando durante tres años de paseos por los lados de Gurri, de disfrute pero también de reflexión sobre este entorno que ¿es natural o es urbano? ¿O es un nuevo espacio en el que la naturaleza y la civilización están en conflicto o en armonía? ¿O quizás sólo es que la mirada se acostumbra y “naturaliza” (¡qué palabra!) la omnipresencia de elementos artificiales enredados con ramas, árboles, nubes, cielo y tierra?

Este conjunto de fotografías nace de mis contradicciones personales y de las de nuestra comunidad, de mi vivencia hacia un espacio que a pesar de todo me resulta bello, al tiempo que me inquieta y me interpela.

Los patos de Gurri fue seleccionado para el Open Panoramic 2022, en el marco de Panoramic: festival de cine fotografía y más (Granollers, Barcelona).